Quant costaria garantir dues setmanes de casal d’estiu a tots els infants vulnerables de cada municipi?

Laura Mencía, cap de projecte d’Estiu Enriquit.
20/07/2022

“Cal plantejar-se els casals d’estiu com un objectiu de política pública, de manera que hagin de seguir principis d’equitat i de qualitat per al conjunt d’infants i joves del municipi”

Els casals d’estiu són una de les activitats d’educació en el lleure infantil i juvenil amb més implantació i més en alça en el territori català. Entre 2010 i 2020, s’ha doblat la seva implantació a tot Catalunya i el nombre de participants ha crescut més d’un 60%. Estem, doncs, com es diu a la guia Els casals d’estiu: una oportunitat 360. Guia per a la implementació municipal, davant d’una modalitat de lleure educatiu consolidada, amb expansió, que respon a una necessitat social, educativa i de lleure.

Si bé és cert que molts nens i nenes accedeixen a ofertes privades o iniciatives de base comunitària, hi ha molts altres que no hi poden accedir perquè l’oferta és insuficient o desconeguda. O bé perquè les famílies no poden assumir-ne el cost. La política municipal, per proximitat, no pot quedar al marge d’una necessitat que es fa evident durant els mesos de vacances escolars.

Tal com ja fan molts ajuntaments, cal plantejar-se els casals d’estiu com un objectiu de política pública, de manera que hagin de seguir principis d’equitat i de qualitat per al conjunt d’infants i joves del municipi. L’oferta ha de vetllar per la inclusió i ha de proporcionar els recursos necessaris per facilitar l’accessibilitat i garantir la participació dels sectors socials que actualment en queden més exclosos.

Però, quina és la inversió que caldria fer per cobrir dues setmanes de casal d’estiu als nens i nenes de 6 a 16 anys que no poden accedir per barreres econòmiques? Aquest article intenta donar algunes pistes sobre un dels elements clau per avançar en els compromisos reals amb l’equitat educativa durant l’estiu.

Inversió necessària perquè l’estiu sigui accessible als infants i joves vulnerables

Al full de càlcul Escenaris de finançament d’una quinzena de casals d’estiu als infants i adolescents (6-16 anys) en situació de pobresa, elaborat pels economistes Maria Sanchez i Pere Taverner de KSNET, hi trobareu els càlculs de la inversió necessària per fer que els infants de perfils vulnerables accedeixin a una cistella mínim d’activitats d’estiu que pot garantir l’adquisició d’aprenentatges i un major equilibri en el desenvolupament de competències personals.

A l’Excel que us facilitem, hi trobareu detallades les definicions, fonts i metodologia dels càlculs de la inversió (primera pestanya), els càlculs referents a cadascun dels municipis catalans (segona pestanya) i l’agregació territorial per províncies, comarques i el total català (tercera pestanya) sobre:

• Definició i quantificació dels perfils de vulnerabilitat econòmica
• Definició d’una cistella mínima de participació i preu.
• Estimació de la inversió segons diferents escenaris de finançament.

Quant als perfils vulnerables, hem triat quatre indicadors (amb dades accessibles en obert i de nivell municipal) que identifiquen:

1. Nens i nenes en risc de pobresa
2. Nens i nenes en risc de pobresa severa
3. Nens i nenes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) de tipus socioeconòmic
4. Nens i nenes en llars beneficiàries de la renda garantida ciutadana.

A partir de cada un d’aquests indicadors i en funció dels territoris, s’obté el percentatge d’infants i joves que, a efectes de càlcul, comporta una major o menor inversió, però sempre tenint en compte el factor de vulnerabilitat.

Pel que fa a la cistella mínima a la qual cal garantir l’accés d’infants i adolescents vulnerables, s’ha estipulat una estada de dues setmanes a un casal amb menjador inclòs durant les vacances d’estiu, amb un preu per infant i quinzena amb menjador inclòs de 181,80 € (mitjana de preus d’una mostra de casals municipals dels anys 2018-2021).

Per al total de Catalunya, el cost de finançar el 100% del cost al 100% dels infants de cada perfil de vulnerabilitat definit seria:

A més del càlcul sobre l’escenari que preveu el finançament del total del cost al 100% dels infants en les 4 situacions de vulnerabilitat, hem afegit altres supòsits de finançament parcials que cobririen només una part d'aquests infants o una part del preu, que dóna joc a diferents fórmules d’ajut o de co-finançament.

Podeu trobar els càlculs per municipis i agregats per comarques i per províncies aquí.

El finançament públic de l’acció educativa durant l’estiu: obrim preguntes

Més enllà d’aquestes xifres, és pertinent tenir en compte diverses de les preguntes que s’obren quan parlem del finançament públic de les activitats d’estiu de lleure educatiu.

Per començar, hi ha dues qüestions bàsiques a plantejar: 1/ quina administració i amb quins fons ha d’assumir el finançament per fer accessibles les activitats d’estiu? 2/ quina inversió han de preveure les administracions per finançar l’accés a la població vulnerable?

Hi ha, també, altres preguntes que, per manca d’espai, no es poden incloure en aquest article, però no menys importants: quins són els models i procediments de finançament dels programes municipals d’estiu més eficaços? Els darrers anys, hem comprovat que el model de gratuïtat de les activitats no ha atret a tots els col·lectius a qui van destinades d’una manera equitativa perquè els afecten altres barreres simbòliques i culturals. El model de la tarifació social s’està expandint com a model òptim d’equitat però encara s’ha de veure si facilita la mixtura social i l’accés de les capes vulnerables a les activitats.

D’altra banda, cal qüestionar-se si és realista pensar que l'administració pública podrà sostenir un esforç finançador més ampli a llarg termini o si hi ha altres models de col·laboració o captació de fons que ajudin a les administracions a finançar l’accés d’infants vulnerables a les activitats d’estiu.

Cal dir que ja es fan esforços, tant municipals com autonòmics, per a ajudar a les famílies a accedir a l’oferta d’estiu. Molts ajuntaments lideren propostes de política pública per als infants i joves més vulnerables amb oferta gratuïta i amb sistemes de bonificació d’un percentatge del preu de les activitats (sigui amb beca o amb tarifació social dels preus). Aquesta aposta ha ajudat a augmentar la participació de famílies en certes situacions (monoparentalitat, nombroses, risc de pobresa, etc.) però és insuficient per garantir un increment necessari en la participació als casals de la població en situació de pobresa.

És cert que l’esforç econòmic per si sol no mena a bon port si no va unit a una activació de la demanda i desitjabilitat en els estrats socials que actualment queden exclosos. Parlem de campanyes d’acostament i acompanyament a les famílies, comptant amb els referents i vincles de confiança consolidats durant el curs (docents, orientadors, educadors, tècnics d’integració, etc.). I està clar que aquest esforç correspon a l’administració local que, des de la proximitat i el lideratge de l’ecosistema educatiu local, pot afavorir aquestes pràctiques.

Però, pel que fa al finançament, de qui és competència? Tant la Generalitat com els ajuntaments tenen competències en aquest àmbit segons la Llei d’Educació de Catalunya. Es podria repartir la càrrega pressupostària entre els tres nivells administratius (local, autonòmic i estatal) perquè no recaigui tot el pes sobre els ajuntaments? Actualment, tant la Generalitat com les Diputacions donen algunes subvencions o ajuts en partides diverses que poden acabar cobrint activitats d’estiu, però queden molt lluny de cobrir la necessitat real, com és el cas del sistema de beques per al lleure dels més vulnerables.

Amb tot, es fa evident que cal fer una reflexió conjunta i compartida entre les diferents administracions públiques per fer front al repte comú del finançament de les oportunitats educatives d’estiu als col·lectius desafavorits. És el moment, doncs, d’adoptar una mirada global que ajudi a fer avançar els compromisos amb l’equitat educativa, més enllà de les acusacions creuades entre nivells administratius sobre a qui li toca fer què.