Deures pendents i beneficis del lleure d’estiu per als col·lectius més vulnerables: com ho veuen les entitats socials?

Carla Fajardo, periodista
17/07/2023

“El lleure a l’estiu pot ser un moment màgic”, diu Pepa Domingo, responsable del programa d’estiu d’Educo. Ho sap qualsevol que hagi anat de colònies o format part d’un casal els mesos de canícula, espais on el joc i el companyerisme juguen un paper primordial per assolir aprenentatges, hàbits i valors.

A més de la socialització i especialment quan es tracta de col·lectius vulnerables, aquests espais són molt més que lleure i asseguren les necessitat bàsiques. Si no existissin infants i joves estarien sols a casa o al carrer, com explica Lidia González, subdirectora de l’Associació Itaca de l’Hospitalet de Llobregat. “En aquest barri és una necessitat. Te’ls apunten perquè estan treballant”, i continua: “Un cop al dia el seu fill menja equilibrat i saludable. El que poden oferir moltes famílies és el que els dona el banc d'aliments, que no és menjar fresc sinó pasta, arròs i llaunes”. Assegurar els àpats és possiblement la tasca més important del lleure a l’estiu, també treure infants i joves dels seus barris -“Anar al Parc de la Ciutadella és com fer l'excursió de la seva vida”- i detectar situacions de violència com abusos i desnonaments: “A l’estiu passen moltes coses i no tenen la mirada de l’escola”.

Per últim, els beneficis del lleure a l’estiu repercuteixen en les famílies. “Quan aquell infant retorna a casa content, quan aquell infant ha pogut estar unes hores fora de casa, que això ha implicat que aquella família ha pogut fer tràmits o simplement desconnectar, el clima entre ells també millora substancialment”, assenyala Aina Espona, responsable de la campanya de casals d’estiu de la Fundació Pere Tarrés.

Un sistema de beques insuficient

Les famílies sense recursos hi accedeixen a través de beques de finançament privat com l’Obra Social la Caixa o públic, sobretot a través dels ajuntaments del municipis, que gestionen Serveis Socials o directament entitats com Educo o la Pere Tarrés, per exemple, a través de la campanya Cap Infant sense Colònies. Així i tot, les beques no acostumen a cobrir el 100% de la inscripció i
s’acostuma a demanar una aportació perquè assumeixin un compromís mínim d’interès i d’assistència.

“L’estiu té reconeixement públic sí, però no econòmic”, afirma Míriam Rodríguez, de l'àrea d’infants de la Fundació Marianao, que considera que no s’iguala institucionalment la consideració del lleure d’estiu i el del curs escolar pel que fa als recursos. Segons la seva experiència, hi ha prou places però un repartiment desigual en el territori que fa que les famílies s’hagin de desplaçar. A la Pere Tarrés admeten que sempre tenen llista d’espera i més demanda que places.

La falta de recursos afecta especialment a l’atenció a la diversitat: mentre a la Fundació Marianao no els subvencionen vetlladores a les colònies, però sí al casal d’estiu, al Casal dels Infants no en tenen durant el curs. “Tothom parla del dret al lleure, però no tothom té dret al lleure”, afirma Rodríguez.

Burocràcia, la gran muralla

A l’hora d’accedir a les beques, les famílies es troben dificultats burocràtiques, especialment per la bretxa digital, ja que n’hi ha que no tenen ordinador a casa. Queden excloses les més vulnerables, afirma Espona, un mal de cap que es podria millorar si hi hagués un flux d’informació entre escoles i lleure educatiu: “A la família li costa molt entendre per què, si ha tingut una beca menjador
durant tot l'any, si serveis socials els fa seguiment, quan arriben al casal han de tornar a fer la demanda”. A més, sovint han de fer l’ingrés abans de saber l’import que rebran. “No s'atreveixen, no es volen arriscar a tenir el nen a l'activitat i després a haver-lo de treure si no reben prou diners”, explica Rosa Balaguer, Directora General del Casal dels Infants.

És per això que al Casal dels Infants fan casal gratuït, perquè quan han demanat aportació han trobat que es generava una relació de deute amb la família, tot i que aquesta fórmula perpetua la segregació entre aquells infants que poden fer aportació i que van a activitats becades i aquells que no, un repte que “no se solucionarà fins que no hi hagi una dotació adequada”, diu Balaguer, perquè “la barreja no existeix”. “Crec que la integració no passarà fins que els nens que poden escollir vagin a les escoles del barri”, afegeix.

Ella aposta per un model de gratuïtat per al lleure i l’educació en col·laboració entre les entitats, la ciutadania i l’administració: “Hem de ser agosarats. Hem de dir que la preescolar ha de ser universal i gratuïta. M’és igual d’on surtin els diners, aquesta és la millor política. Hem de dir que a l'estiu han d’estar les escoles obertes i plenes d'activitats gratuïtes. Si cal, depenent de la nostra declaració de la renda. Tenim una mentalitat molt de pensar que tot s’ha de pagar, i que si no pagues no hi ha compromís, però els diners ara són escassos, els lloguers són caríssims. (...) Qui vulgui ser segregat que pagui”.

Apropar el lleure a les famílies

A l’hora d’establir una vinculació amb les famílies, moltes de les quals han viscut processos migratoris, tenen poca xarxa suport, poc temps i poc recursos econòmics, és difícil aconseguir la seva complicitat. “Són famílies que estan encadenant jornades laborals, preocupant-se de burocràcia, i a vegades sumali una situació de violència de gènere, o un problema de drogues o de salut mental. Hi ha tantes complexitats que propiciar un espai perquè participin és l'última de les seves prioritats”, comenta González, que també admet que cal incorporar una mirada intercultural per trencar amb els prejudicis i entendre les altres realitats. En aquest sentit, comenta que una referent familiar pakistanesa que treballa a Itaca ha aconseguit apropar-se molt a les famílies i fa un paper de mediadora. “Ens agradaria trobar més perfils així. Com que són persones que estructuralment tenen més dificultats per accedir a l'educació, tens menys currículums”, explica González.

És imprescindible la participació de les famílies perquè entenguin que “l'infant allà hi va a jugar, a créixer, a educar-se”, diu Balaguer des del Casal dels Infants, i perquè se sentin segures amb les excursions, que a vegades els fan por. També perquè entenguin que “no som un pàrquing”, diu González, i perquè es generi un ambient de confiança, ja que a vegades senten rebuig perquè els associen amb els Serveis Socials amb qui han pogut sentir qüestionada la seva criança o tenir episodis d’intent de retirada de la custòdia.

Serveis Socials, amb alta saturació durant l’any, a l’estiu es queda a mínims, un fet que dificulta l’arribada de les beques, i que impedeix que les famílies hi puguin contactar, i que fa que els professionals del lleure hagin d’assumir el paper de mediadors.

Aquests equips de lleure d’estiu referents que teixeixen complicitats amb infants i joves estan formats per professionals del lleure que sovint combinen formació com a monitors de lleure, educadors socials i treballadors socials, a més de voluntariat. La titulació és un dels punts de desavinences per a les entitats, que difereixen sobre quina ha de ser la formació. Mentre a Itaca creuen que el curs de monitor de lleure és insuficient, que prioritzar-lo a estudis superiors no té sentit i que la formació s’hauria d’adaptar al territori, a la Pere Tarrés consideren que caldria afegir cursos d’especialització. Des d’Educo, en canvi, tenen una visió del lleure a tot l’Estat i saben que en altres llocs es fa sense cap titulació: “La comunitat autònoma més normativitzada i més estructurada en el lleure és Catalunya. També és on hi ha més teixit associatiu i és també on hi ha més subvencions”.

Agraïments:

Aquest reportatge s’ha fet a partir de les converses mantingudes amb Pepa Domingo i Montse Bobés d’Educo, Aina Espona de Fundació Pere Tarrés, Rosa Balaguer del Casal dels Infants, Míriam Rodriguez i Mònica Petit de la Fundació Marianao i Lídia González de l’Associació Educativa Itaca.