Cap a un pacte nacional contra la segregació... educativa
Miquel Àngel Essomba
14/06/2021
És un fet: existeix desigualtat en l’accés i la participació a les activitats de lleure entre la població infantil. Agafem Barcelona com exemple – l’informe d’oportunitats educatives de 2016 apuntava que el percentatge de població infantil d’estrat socioeconòmic baix que no participa en activitats de lleure quasi bé doblava la mitjana de ciutat, 19,6% versus 11,3%. El gènere i l’origen destaquen com dues variables molt associades a aquesta desigualtat.
En l’informe de 2019, a més, s’aportaven dades relatives a les entitats de lleure educatius de base comunitària, caus i esplais, i són concloents: els districtes que més entitats tenen són de renda alta (Sarrià-Sant Gervasi, Eixample) i el que menys de renda baixa (Nou Barris). Això es confirma amb l’estudi sobre desigualtats socioterritorials del fora escola de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de 2021: Nou Barris és el districte amb una participació en caus i esplais més baixa, només un 2,1% dels infants ho fan, en clar contrast amb el 12% de Gràcia, sobre una mitjana de ciutat del 6,4%.
L’últim informe sobre “L’estat de l’educació a Catalunya” de la Fundació Bofill també aporta dades en aquesta mateixa direcció: disminució de la participació en activitats de lleure educatiu, risc d’abandonament o de manca d’accés al lleure dels infants de famílies amb menys recursos, diferència enorme del temps de dedicació setmanal al lleure segons renda.
Aquests són els efectes, però quines en són les causes? Només coneixent-les, podem eradicar-ne els impactes no desitjats. Una opció és focalitzar-les en la ciutadania, atribuint els factors causals a les persones que els pateixen, però seria massa fàcil, i poc just. És cert que darrere de la manca de participació en activitats de lleure educatiu hi trobem sovint un desconeixement per part de les famílies, barreres simbòliques, o valors culturals desencaixats. També hi trobem manca de recursos econòmics, o desigualtat de gènere.
No obstant això, l’evidència deixa palès que es tracta de fenòmens sistèmics, en els quals l’administració local i el sistema educatiu en són corresponsables. Costa d’entendre, per exemple, que els ens locals hagin rebaixat la inversió en lleure educatiu en plena pandèmia. Tampoc resulta facilitador que l’oferta estigui descoordinada o fragmentada, cosa que provoca excés de places i activitats en alguns territoris en detriment d’altres que hi tenen greus mancances. El suport i el foment de les administracions al lleure educatiu és una vella reivindicació que havia de convertir-se en llei fa més d’una dècada, i sobre la qual el més calent és a l’aigüera. Sense uns poders públics que apostin fort per desplegar el capítol sisè del títol tercer de la llei d’educació de 2009, poc podrem avançar en aquest terreny.
Crear condicions per eliminar les desigualtats en l’àmbit del lleure exigeix ampliar el concepte i l’abast del vigent Pacte Nacional contra la Segregació Escolar, passar a denominar-lo Pacte Nacional contra la Segregació Educativa, i actuar en conseqüència. L’educació en el lleure no és un luxe, ni ha de ser el caprici d’uns pocs. Al segle actual ha de formar part del dret universal a l’educació, i fer-lo més ample. Si realment volem una educació per tothom, UNESCO dixit, cal treballar des de ja mateix per aconseguir-ho.