A Girona, el programa de casals d’estiu s’inscriu en una realitat social marcada per la convivència de perfils molt diversos dins d’una ciutat d’uns 105.000 habitants, amb barris que concentren dinàmiques socials, econòmiques i culturals molt diferenciades. Aquesta heterogeneïtat es reflecteix també als casals, on conviuen infants procedents de famílies amb trajectòries desiguals. El consistori destaca que una de les fortaleses del model és, precisament, la capacitat de garantir l’accessibilitat i fer possible que infants que, d’altra manera, no hi arribarien, puguin participar en activitats d’estiu amb valor educatiu. Alhora, mantenir aquesta diversitat és un repte constant: es posa sobre la taula la dificultat de no perdre la participació d’infants que no es troben en situació de vulnerabilitat, especialment en un context on l’oferta privada també és present i pot competir amb la proposta municipal. Per això, les mesures d’accessibilitat no busquen només eliminar barreres econòmiques o logístiques, sinó també posar l’accent en l’interès de l’activitat en si mateixa. L’objectiu és clar: garantir la igualtat d’oportunitats i l’equitat.

Un dels principals reptes identificats en el diagnòstic és la baixa participació dels adolescents. Especialment costa arribar als adolescents que no són derivats pels serveis socials, sovint de classe mitjana o mitjana-alta, que opten per altres propostes fora del casal municipal o que no participen a cap activitat. Davant d’aquesta realitat, Girona es pregunta fins a quin punt cal repensar les estratègies d’atracció, escoltant més directament els adolescents. La reflexió que emergeix és clara: potser cal deixar de decidir des d’una mirada exclusivament adulta i incorporar de manera real la veu dels joves en la definició de l’oferta.

Equilibri entre l’oferta pública i privada

Un element que emergeix amb força a Girona és la tensió entre equitat pública i atractivitat percebuda. El repte no és només que tothom hi pugui accedir, sinó que tothom hi vulgui ser. Quan determinats perfils —especialment adolescents no vulnerables— opten sistemàticament per alternatives privades, el risc no és només de participació baixa, sinó de pèrdua d’hetereogeneïtat social.

Té rellevància la necessitat de revisar els canals d’escolta. En el cas dels adolescents, es reconeix que l’oferta sovint s’ha dissenyat des de categories adultes —què creiem que els convé, què creiem que els agradarà— i no prou des de la seva experiència directa. D’aquí neix una línia de treball que posa l’accent en incorporar la veu jove en el disseny de les activitats, no només com a participants, sinó com a informants qualificats del que té sentit per a ells a l’estiu: ritmes, formats, intensitat, tipus de repte i espais de relació.

El diagnòstic apunta a un canvi de fons en el camp del lleure educatiu: la transformació del perfil professional. Allà on abans hi havia trajectòries llargues de monitoratge vinculades a vocació i voluntariat, avui creix el model de vinculació curta. Aquest canvi no és necessàriament negatiu, però obliga a repensar sistemes de formació, acompanyament i reconeixement.

Sense equips estables, els objectius educatius del programa podrien debilitar-se en un futur. Per això, més enllà de l’oferta concreta d’estiu, el debat de Girona situa el focus en una qüestió estructural: com garantir capital educatiu humà suficient per sostenir polítiques de lleure amb qualitat i equitat alhora.

En aquest context, Girona també mostra una línia d’innovació rellevant: la voluntat que l’oferta pública d’estiu no sigui només compensatòria, sinó també capdavantera en plantejament. Aquí la innovació no té tant a veure amb tecnologia o novetat formal, sinó amb la capacitat d’ajustar el model a partir d’evidències, aliances i escolta real.

Model associatiu sòlid i manca de professionals en l’àmbit del lleure

El diagnòstic posa sobre la taula una dificultat estructural compartida amb molts municipis: la manca de monitors i directores amb titulació.A Girona, que treballa amb 28 entitats col·laboradores i compta amb uns 400 monitors i monitores per dur a terme les activitats municipals d’estiu, intueix un canvi en el perfil professional. Cada vegada més persones s’incorporen al lleure com una feina puntual i amb menys continuïtat. A això s’hi suma la escassetat de directors i directores titulats, una formació que cada vegada menys persones veuen com una trajectòria professional a llarg termini. Aquest escenari tensiona la sostenibilitat del model i obliga a pensar noves estratègies de formació, fidelització i reconeixement dels equips.

Les entitats tenen un paper actiu en la definició, elaboració i validació de les activitats, fet que genera implicació, corresponsabilitat i arrelament al territori. Des del municipi es defensa que cuidar les entitats és clau per a la sostenibilitat del programa, al mateix nivell que cuidar els infants participants. Les exigències administratives, la càrrega burocràtica i els canvis socials dificulten el relleu generacional a les entitats i posen pressió sobre un model que, precisament, és una de les grans fortaleses de Girona en comparació amb altres municipis. I això, en la pràctica, podria suposar més rotació de personal i més esforç de coordinació cada estiu.

El paper de la diversitat en el model de Girona

Malgrat les tensions detectades —la dificultat d’arribar a tots els perfils adolescents, la competència de l’oferta privada, i la manca de directors titulats— Girona mostra una capacitat clara de reformular i ajustar la seva proposta d’estiu des de l’evidència i l’autocrítica. El model no es presenta com a tancat, sinó com un sistema viu que es revisa: es posa el focus en què està funcionant —les mesures d’accessibilitat, la barreja social real dins dels casals, la xarxa estable de 28 entitats implicades— i, al mateix temps, s’identifiquen amb precisió els punts febles per redissenyar-los. El fet que el programa analitzi per què no hi arriben determinats adolescents, i que es reconegui la necessitat d’escoltar més directament la veu jove indica un canvi de postura rellevant: no defensar el model per inèrcia, sinó adaptar-lo per impacte.

En aquest enfocament, la diversitat social no es tracta com un problema a gestionar, sinó com una condició de partida que, ben treballada, es converteix en valor educatiu. Girona no nega la complexitat del seu estiu: la treballa. I és precisament aquí on la política educativa d’estiu guanya profunditat i sentit.